Barcelona buscava un racó on poder foragitar les pors que duien segles,
que portaven remor de dies inacabats
d'esquenes encorbades i de malmeses il·lusions.
Barcelona trepitjava somnis i esperances
i vides que calia fer neixer a cops de llum i records
a besades que caiguessin sobre els teus llavis
eternament impacients.
els seus carrers, les seves places
apel·laven a mots desconeguts
a imatges llunyanes,
a fusells descarregats
a miralls romputs
a pases de joves transparents que no sabien ser d'altre manera
i ni tu
ni jo.
tot llunyà com aquella lliçó d'història que mai
no ens explicaren,
aquella en que era possible,
aquella en que guanyarem.
i el remor deshabitat de passes i absurds es torna a repetir
amb insistència.
i tu
i jo
tant lluny.
i torna a la memòria i és viu i encara sembla que renaixi
el malsón d'aquells que ens volen fam
i que fan imposibles perque
mai
estem
tips.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada