ell. tu. ella. nosaltres.

així doncs ens ha tocat escoltar les nostres própies paraules.
estimar-nos tot d'una i aprendre una altre forma sense saber ben bé quina.

un amic. un nosaltres que s'esten molt més lluny o potser no és qüestió de llunyania; molt més aprop, vull dir, llavors. molt més extensiblement aprop. ell tu ella nosaltres en expansió. una expansió gairabé infinita.

una petita revolució. una petita i enormes ganes d'entendre des de l'estòmac i sense paraules. sense preguntes i amb una remor al ventre més enllà de les respostes.

ell tu ella nosaltres.

estimar-nos potser no d'una manera diferent sinó estimar-nos com mai ens han dit que es podia. imposiblement sincer, bell, amics, amants.

preparant-nos per al dolor de saber-nos sobre res, no podent-nos aferrar fortament enlloc i obrint la possibilitat de no acabar d'entendre. sent els actors i actrius principals d'això que avui ens traspassa. essent principalment protagonistes. la por de fer-nos terriblement responsables del nostre dolor.

haig d'estimar-nos. haig d'estimar-me. amb calma amb passió amb avarícia.

ella

ella és petita fràgil tendre inmediata
i, a voltes, terriblement veritat.
una veritat enorme
una veritat que desmonta i ensorra i desfà les runes sobre les que es sostenien les meves mentides.
ara tan cobardes mirades des de la llunyania de les setmanes.

estimar-nos és donar-nos la oportunitat de fer-nos mal,
de traspassar-nos.

és a aquest dia al que et convido
és a aquest dia al que hi faig, tot d'una i sense permís, l'entrada.

a la vuelta de la esquina.

hoy me he descubierto mirando absorto un televisor. una pantalla plagada de absurdos y estupideces que avanzan en una sola dirección. y me quedé ahí, mirándola. absurdo-estúpido-cobarde por no levantarme y estrellarla por la ventana siete pisos y un entresuelo abajo.

este es el mundo que nos a tocado cambiar. no hay otro y es demasiadas veces horriblemente imposible. y yo me encierro en cualquier rincón entonces a llorar hacia adentro estas lágrimas que aún me permiten saber a quién debo odiar.
y de mientras (des)espero el ronroneo metálico de mi teléfono que me salve con tu voz.

y me conduzca a algún lugar. apartado de todas y de todos.

comites (in)servibles.

desde que ens heu robat les paraules no podem dir res més que mentides.

no ens enteneu. no ens entenem. ens ofeguem pretenent donar-nos escuses i morim en l'intent d'articular aquest dolor de segles per tal de trobar algún sentit. i no en té un. els té tots.

aquest enrenou que els estomags ballen, aquesta tirantor a la pell, aquestes apretar de punys i dents i ulls i complicitats no té una forma exacte: no l'esperem!
no l'esperem i això és una demanda. una demanda a tú que al meu costat em mires impacient ansiosa d'alguna raò que planyidera ens calmi. i no hi ha calma. no hi ha calma.

desde que ens heu robat les paraules no diem res més que mentides. Anem a mentir-nos plegades, sabem que només els nostres ulls poden dir-nos una veritat que les nostres veus no saben o no poden encara articular.

anem a mentir-nos plegades.