angoixes

la porta tancada. feia anys.
una ciutat que prometia una nova primavera, però res.
un antecedent d'angoixa.
un absurd de segles que es repetia com estigma,
com un record,
com una i una altre
vegada
més.
i tornava als racons on ja ningú, i esperava trens i mesos i veia passar amb indiferencia de sabates i d'estòmags i de mutilacions escrites en papers de cartulina i fugia amb desesperació i em sentia cada cop una miqueta més lluny i a voltes tot em tornava a començar.
amb l'indiferencia d'estòmags i sabates buides.
així que calía resignar-se amb estoïcisme i suportar la cárrega de la pell i pensar que ja vindria.
sinó qué, eh?
bé, podía caminar per noves places com sempre i saber-me nou per una estona
i enganyar-me amb aquesta història
de teatres
i papers,
o pensar que era tot producte d'una confabulació magnànime que dirigia els seus tentacles assessins i llafiscossos amb l'única intenció de tenir-nos absents i adoctrinats.
pero res d'això no em salvava.
ja, perqué havia...oi?
així que allà seguiria
amb una inevitable tela sobre els ulls i enganyant-me i dient-me ben aprop i a cau d'orella, perqué ningú fés present
la meva
gran
falàcia.