"des de que ens han robat les paraules no podem dir més que mentides."

diumenge, 24 de febrer del 2008

solituds

" si t'estimes la vida prepara't per tenir por a la mort."

estem sols. i allò sonà com una condemna. com una amenaça. com un estigma del que vindrien essent segles i presons. així que calia acostumar-s'hi, fer-li front. no sé si va ser el camí més curt. no sé si em vaig equivocar o si per contra estic en el ferm de la única solució, el cas és, que no havia trobat la manera de acabar-ho de pair, amés no tenia la absoluta certesa si en el moment en que decidia avançar fermament en una direcció concreta no m'allunyava més i més de l'altre direcció i, en estricta conseqüència, acabava apostant el tot pel res. havia acceptat que jo i la meva solitud ens havíem de suportar i que hauria de fer tots els esforços per llastrar-me d'ella amb la voluptuositat d'un floc de neu. al cap i a la fi sabia del cert que no deixaria de fer fred. així que en aquestes em va sorprendre la meva primera batalla vençuda. em vaig resignar a ella i decidit la vaig encarar de front, amés, semblava fins i tot lògic que hagués d'aprendre a viure amb ella, amb aquesta part innegable de mi que bestia els meus mateixos pantalons, el meu somriure, les meves mateixes pors. i vaig començar a caminar sabent-la amb mi. sentint-la cada cop més aprop, més dintre meu. aprenent a estimar els seus petits dubtes. i els grans. besant-la al matí i agraint-li la seva inseparable companyia, si això era possible. havia d'ésser així, sinó com. i vaig aprendre a abraçar-la i a explicar-li amb els meus ulls allò que les meves mans tocaven. els gestos. la pell. aprenia de mica en mica. maldestre em feia un embolic i a voltes em preguntava i tornava a caure en el parany de si era aquesta veritablement la solució i quan això passava ella es tancava al bany fosc i passava el baldó i m'odiava una mica i m'oblidava per sempre. i jo, aquest tros de mi, la meva soledat, es quedava allà tancada i no tenia a qui dir-li, a qui estimar amb tots els mots, per qui trobar solucions i dies i certeses. i allà jo, mig de mi, d'un partit per la meitat que entenia la urgència de fer-se estimar per la part mancada. però ella no trucava a la porta demanant auxili, donant-se per vençuda. no.
me aixecat avui i l'he vist estesa, recolzada al pom i acceptant que a ella també li era mancada una mitja meitat. i jo li he preguntat. i jo li he demanat que m'expliqui. i ella m'ha mirat amb ulls plorosos demanant-me una última oportunitat. demanant-me la unitat de la solitud com a única e inamovible victòria.

i jo he marxat a fumar un cigarro al banc de la plaça. a pensar si la meva soledat és realment la part que em falta.
per que a voltes no m'ho acabo de creure.

dijous, 21 de febrer del 2008

sotaelsmeuspeus.

" L'amor és, a voltes, un malsón del que no volem despertar..."

bé, ell ara ja sabia que allò no tornaria mai més. no així, no d'aquella manera. però ell acabava de reconèixer, al cap de tants anys de tortures gratuïtes, que allò no era pas tràgic. ans podia arribar a ser meravellós, qui ho havia de dir. la petita peça, no a la que recórrer en temps plujosos sinó, un bocí d'allò que ell encara era. un bocí d'aquella infància esvaïda. d'aquella adolescència de tremolors i angoixes i aprendre i no saber. un bocí d'aquella persona que avui es reflexa en el seu mirall i que en ell reconeixia. no era tràgic si més no. era meravellós recordar en dies de calma i saber-se equivocat i mort i renascut. amés ella encara hi era. existia en el seu nou món. i era meravellós també adonar-se'n que cada solució trobada en el transcurs dels anys i dels segles podria inventar-se en cada nova carícia, i anar-se perfeccionant de mica sobre el tacte d'una nova pell recentment descoberta. i no tornarien mai més aquells petons que no podien ser comparables per que abans mai. i no tornarien mai aquells primers i puerils intents i esbossos infinits. i no tornarien però en vindrien d'altres amb intensitats i especies i colors encara per descobrir. i qui sabia en quina cantonada. i ja no hi han princeses, ni estels, ni infinits. ara hi han errors i persones i dubtes i carícies de complicitat. i jo no vull haver d'entendre't però ho entenc i trobo en tu una petita part de mi, d'aquest pont indestructible que només saben donar les patacades. ara que el camí no ve il·luminat ni vull lluitar pel tot o el res. tanta vida buscant la feliç fortuna i sempre l'he tingut aquí, sota els meus peus.

dimarts, 19 de febrer del 2008

salvar-me de l'urgència

ningú m'anava a preguntar si venía de plorar. ningú tenia perqué fixar-se en les meves parpelles recen inflamades. ningú. però jo allà em sentia com un olor recentment estrenat. feia tant, tant.
i les pors de no ser-me perfecte, de no poder ser ni una mica d'allò que m'obligava tantes voltes a ser. i no per tu. no per tu. no per a mi. i una mica menys d'hernia. i una mica menys d'aquest pes d'anys i tenebres. i mirar-te allà tant lluny. tapada per oceans i plujes i horitzons i hemisferis partits per la meitat i tot d'una.
ningú vindria avui a entendre'm. i ningú tenia perqué entendre'm. i no, es clar. i t'inventaria apunyalant-me i cremant-me els crits que tenia tant adins meu. ben a dins.
i potser tu no et mereixis això.
bé, es clar que no t'ho mereixes.
però haig de salvar-me.
haig de salvar-me.

dijous, 7 de febrer del 2008

cafeterias de Gràcia.

"V.S. cosas que pasan"
José Larralde.

cuando uno entra en un café y advierte que la camarera pregunta y clava una mirada y ofrece y aconseja miel para esta infusión uno deve, si más no, uno deve sentirse presente. regalarse una sonrisa para adentro y pensar qué nombre pondrá a sus hijos. ¿Le gustarán los besos en el cuello o por el contrario preferirá los besos calmados i silenciosos, las carícias dormidas sobre sus párpados? uno advierte y es preciso apuntar si también veraneó en la playa. si recuerda aquel chiringuito. sí, el de las veletas. sí, claro, uno deve hacerse esas preguntas. si qué extraño no habernos conocido antes. si cuánto tiempo hace que no te encuentro, que nos andamos buscando, y aquí, ¿quién lo iva a decir? uno puede intuir que existe de repente si cambia de café y de rutinas. y pensar que esta vez es para siempre...
-La cuenta?...ah, ciao.

dimarts, 5 de febrer del 2008

la piedra y el agua

"...mi estratégia es, en canvio mucho más sencilla y más simple.
mi estratégia es que un dia, no sé cómo ni con qué pretexto
por fín me necesites."

M. Benedetti



Lo había conseguido. Era excepcional. Ya no sentía dolor. Mis miedos quedaban en libretas y horas y papeles. Y me reía ahora compadeciéndome por los días de lluvia continuamente eterna. Pero ciao. Bon vent. No vuelvas. Espero, aunque no te niego que tengo la más absoluta de las certezas, que no nos volvamos a encontrar.
Escribiré consejos por teléfono y rescataré las mentiras con las que sobreviví un día que ya no recuerdo. Pero como se puede morir tanto, me preguntaré. Cuanto es tocar fondo. Cuento es demasiado o suficiente. Intentaré buscar respuestas para aquellos que más quiero, encontrando siempre el camino más oportuno, por supuesto. Pero bueno, ya veré.
El caso es que me sentía invencible. Invulnerable. Inmune a promesas y mentiras. Nadie podría ya traspasarme con su fe trazada e impersonal. Ya nadie se clavaría en mi como un silencio. Ni me dejaría arrebatar un trocito de sueño. Alejarme del camino. Mi destino era hoy claro y conciso. La felicidad, esa ansiada, esa con la que apagaba velas y soplaba deseos y pestañas. Esa que ahora acudía a mi y no precisaba con urgencia ser compartida. Esa era. Hoy, después de tanto, en mi.
No diré que fue fácil, para nada. Reconozco que en un principio me costó tremendo esfuerzo perder la ilusión. Bueno, tal vez así suene un poco duro. Me refiero a abandonar la capacidad por ilusionarme y con ella, intrínsecamente el odioso sentir de la desilusión. Las palabras mandan.
Me costó. Me costó. Fue difícil convencerme de la urgencia de asesinar a hadas y príncipes, a héroes, trolls y gnomos, a reinos y mares y lunas y espejos. Pero lo conseguí. Lo logré.
La siguiente fue inequívocamente la esperanza. El día a día se había convertido en mi más aferrada lucha. Carpe diem , me decía al oído con insistencia. Pero perder la esperanza era algo que, por fuerza (ah, maldito lastre!), me costaba pronunciar y lo hacía a regañadientes y con la boca pequeñita, aunque, la felicidad. Ella, merecedora de cualquier esfuerzo. Si, sabía que era necesario. Estrictamente necesario. Así que no titubeé mas, ciao esperanza. Ya no iba a esperar jamás que nada me salvara. O que fuera posible. O que aún había eso, esperanza. Ahora era yo, aproximándome a la auténtica, la verdadera, la tan veces ansiada. La notaba cada vez más cerca en la justa medida en que me recluía en mi ser. Quería hacer algo, pues lo hacía. Así, sin más. ya no esperaba nada de nadie y en consecuencia, estrictamente lógica y aplastante, ya nadie esperaba nada de mi. Adiós rencor, frustración y males menores que escarchan la vida! Pero ah, aún faltaba algo. Algo que no era expectativa pero que lastraba mis pasos como un piso de arena o manteca. La melancolía. Oh, melancolía. Cómo eliminarte. Como relegarte al olvido, a la indiferencia.
A esta altura ya no había nada difícil. Cuando uno coge la costumbre de aniquilar ilusiones aniquilar recuerdos es de lo más fácil y sencillo. Total, el recuerdo es un ovillo del que vamos estirando y estirando retazos de memoria. ¿Veranos en la playa? Zas!, primeros besos, primeras mentiras, primeros…todo por la borda! Le había cogido el gusanillo a no venderme mentiras, a no venderme cuentos ni futuros inciertos, ni para adelante ni para atrás, a no imaginar, en definitiva.
Así que ya lo ven. No fue tan difícil. Bien, no lo recuerdo a ciencia cierta pues últimamente ando borrando todo tal cual entra en mi memoria. No vaya a ser que un día me dé por recordar. Cosas que pasan, ya saben. Y aquí sigo. Feliz al fin y al cabo. En mi cama.

Temblando de frio.
Muriéndome de a poco.
Comiendo cada día.

lo que ayer preciso.

"el amor no tiene cura pero cura todos los males."
Leonard Cohen.

tiempo sin tiempo. tiempo sin tiempo. preciso de ese tiempo sin relojes. sin agujas. sin obstáculos. ni dudas. ni esperas. preciso del tiempo que no existe. de ese que no quema mis talones. que deja abiertas las suelas de mis zapatos. tiempo sin noches que se atropellan. sin dias repetídos como letanías. como un cargar sobre los hombros. tiempo que no limite mi avaricia de experiencias no cumplidas. tiempo de césped y de manos. en definitiva, hoy preciso, con la emergencia de siempre, con más urgencia que nunca, tiempo sin tiempo. tiempo sin tiempo.

carrers de Gràcia. 30 d'agost 2007

dilluns, 4 de febrer del 2008

diario de un vendedor de espejos

aquí empiezo. disculpen las molestias.

el otro día observaba mis cuadros y pinturas. Supe ver que yo no era pintor. Sin más. No hay drama. No voy a decir que lo observé con frustración, ni mucho menos. Yo nunca había querido ser uno de ellos. Tremenda responsabilidad. No tuve frustración tampoco cuando releyendo mis capítulos, o historias, o poemas, o qué sé yo, al fin y al cabo huídas nada más, pude observar que tampoco era escritor (no me atreveré a decir que no era poeta, es obvio y tan sólo suponerlo me asusta), ni músico, ni cantante, ni escultor, ni guionista del próximo de tus sueños. Por eso, si, por eso gozaba de esta inmensa impunidad. Ahora lo entiendo. En eso, ahí se escondía mi terrible fuerza para no sentirme culpable de destrozar uno a uno, y sin discriminación alguna, los versos que podrían haber pertenecido a auténticos poetas y que podrían haber sido valiosos estandartes de amantes y revoluciones. Pero la verdad es que ese sentimiento no me invadía. Ni pizca. Nada me creía. Nada quería ser. Así que ahí, yo y mi ignorancia recién descubierta. Los dos tremendamente libres. Sin estigmas. Sin juicios. Sin esperanzas en las que poder apoyar mis dudas. Así. Tan sencillamente desnudo me lanzaba a la aventura de descubrirme en cada frase recién inventada. Dando paso a algo que estaba dentro de mi pero que necesariamente tenía que ser plasmado sobre un folio o libreta o papel crudo para ser reconocido (primero en lápiz y posteriormente repasado a tinta con un pilot 0.8 negro, imprescindible). Así paseaba yo. En aquella primavera de días por descubrir. Disculpen las molestias.
"el amor tiene fácil la entrada pero difícil la salida"
Alguien lo dijo. un dia.

Uno piensa que nunca puede ser peor. Pero sí puede. Claro que puede. Sin embargo uno piensa que esto es como un entreno y que después de este “big bang”, algo así como “la tremenda ostia”, vendrá una sobrecompensación. Y que podrá doler. Pero no tanto. No? Pero uno, de a poco. Si, de a poquito a poco piensa que una pizca más de amor no mata a nadie. Que bajar la guardia y enamorarse es, en el peor de los casos, un maravilloso mal del que siempre habrá tiempo para ser rescatados. Si total, ya aprendimos el arte de sobrevivir. Y uno se convence. Que sé nadar. Que este agua no es tan profunda. Que si esto. Que si lo otro. Así que uno olvida cicatrices. Uno descuida heridas y apósitos y curas para tratar de tener más espacio en donde acurrucar nuevas caricias. Para amar con más intensidad. Porque nunca es suficiente. Ay, uno pierde la medida. Y qué bueno que la pierda, si no, aquí estaría yo amándote. Aquí estarías tú amándome como se quiere a un perro enjaulado. O a un pájaro sin plumas.