invitaciones

hoy te invito a que aparezcas. que te sientes, pidas un café y no me digas que te entienda. hoy te invito a este diciembre a la vuelta de la esquina que clama por ser invierno o otoño pero no un verano que agoniza. ser con nombre y apellidos. no el final de algo a lo que no le perteneces ni quieres. hoy te invito. te invito a que repases conmigo el porqué de estos días y estas calles. de esté café teatro esquina. el de tu pregunta.
hoy te invito con la intención de invitarme a tu compañía de miradas insumisas prestidigitadores de días tremendamente imposibles de confundir. ahuyentadores de letanías y contratos y domingos y lunes. tremendamente.
hoy me invito a tu día con la escusa. la de siempre.

alakrana

Di una mentida cien veces y se convertirá en una verdad.
Goëbbels Ministro de Comunicación del IIIr Reich.

mentides. mentides. mentides.mentides.mertides.mertides.mertides.meritdes.meritdes.meritdes.meritdes.meritads.meritads.meritads.meritads.meritats.meritats.meritats.meritats.veritats.veritats.veritats.

"El pájaro cautivo no sólo ha perdido conciencia de que la jaula es una jaula,‎

sino también de que él es un pájaro‭"

Ezequiel Martinez Estrada.

jo desitjava, seguia desitjant a voltes, un amor darrera la cantonada i salvarme, tot d'una, salvarme. que d'imprevist el xiuxiueig a la meva orella iniciés un inici per tot i que no hagués de racionalitzar la terrible infàmia de la cotidianitat i dels dies que només saben existir. jo ho desitjava tranquilament com aquell qui no espera i, de vegades, em descobria buscant algún racó precís on poder llegir a Bonnanno i donar-li l'espai que aquest es mereixia. una platja sense sorra triturada. una plaça amb un bri de vida. un imposible a Barcelona.

Em resisteixo a pensar que és imposible.

em resisteixo a doblegar-me davant el fatalisme.

pero em canso.

em canso.

nso.

.

l'estigma de la docilitat.

sentir dolor davant de la injusticia. sentir dolor davant del dolor. davant del dolor d'una vida negada. coartada. com un espectacle de vida.
sentir el dolor, llavors no pot èsser patològic, no.
no sentir dolor davant d'aquests succesos quotidians, seure's a la cambra, observar amb asèpsia i passivitat i ulls i sabates un món que no ens pertany i que no ens causi dolor o, més aviat, que no sentim el dolor que això ens causa i que poguem repetir de manera rítmica rutinària el seguit de passos que ens condueixen al suicidi quotidià d'hores i mirades que no miren, això si que esdevé patològic.
patològic malaltís dòcil indigne.
la teràpia, el tractament, va dirigit contra aquelles a qui el dolor se'ns torna insuportable. miles de cartells ens recorden dia a dia que ballan bolybood, aprenent a dibuixar, fent macramé o com es digui i vivint la nostre vida com un parentesi i resignant-nos a la idea que res, de veritat, pot èsser canviat aprendrem a ser felices.
a la merda aquesta felicitat!
a la merda la felicitat de la ignorància de la resignació del fatalisme!
la nostra teràpia és la resistència. el ser ductils ara que els temps no són els millors. el ser irreductibles.
quan ens atrevessen amb una daga, quan ens obren en canal ens resistim al atac contra el nostre cos, no demanem dòcils i submissos: -perdona, em podries possar una mica més d'anestèssia, és que encara sento algun petit malestar...

diu coral romput.

des de que ens han robat les paraules
no dic res més que mentides.

hi ha un olor terrible de pols esmiculada. hi ha un cel que amb un tel de cotó fluix enbrutat tot ho cobreix. jo escolto en Vicent Andrés Estelles en boca de l'Ovidi. en boca d'ell. cabalgant les paraules. explotant en passions infinites. deixant-me un regust de vida i de nostalgia. tranquila. amable. no indiferent.

una noia que encara no coneixo deixarà avui la seva mirada espectant en qualsevol racó. i jo ben lluny no podré recollir-la. m'abandonaré a la idea que mai no ens trobarem.

ahir vaig anar a un concert d'Al tall. un concert ranci, ho haig de dir. no m'ho puc callar. era ranci. era molt més ranci perque esperava que no ho fos. ho sento, però no ho sent. no sent aquella passió desenfrenada per la mare terra. cada cop sóc més apàtrida tot i que estimi la meua llengua i a aquelles qui la parlen. però no tinc res a veure amb ells. ni amb ellas. vull amb tu l'alegria de viure, diu l'Ovidi, diu Estelles. de lluny, a l'altre banda de la casa. i el gat que viu amb els meus pares seu al damunt meu. buscant escalfor i esgarrepant-me.

us necessito cada cop més. cada cop més i amb més força. sem fa tot d'una imprescindible la vostra companyia. no la d'una o una altre persona, fraccionada, aïllada, sinó la de sortir al carrer i que m'ofereixis un somriure i després un altre i tenir-ne prou per viure. haig d'estimar-vos i no és una fita. ni una obligació. és una veritat que porta rossegant-me la pell segles. per sort segueixo aquí, necessitant-vos. avançant-me a l'espera.

el placer de la desobediencia.

irreductibles.
irresponsables.

imprescindibles.

ellas y ellos pasean por días y plazas. las envidio. los envidio. quiero ser como ellas. quiero mirarme al espejo y sonreir aunque el dolor me duela y me traspase y desee que así sea. por el tiempo. por el tiempo que dure todos estos días.

reírme y revolver estómagos. acariciarte enmedio de una plaza sin permiso y dejar espacio para lo inaudito para aquello que nunca antes. por que nunca, nunca antes.
lo necesito. lo preciso.

me quedo en la ciudad con la esperanza de que algo, así, de repente, rompa esta cotidianidad absurda con avaricia o con la esperanza de que al encontrarnos nos encontremos.

mientras tanto me limito a reírme de los uniformes. de las que se piensan poderosas. de las carceleras y de sus consignas. de los gusanos. de las serpientes.
y de los educadores.