sala d'espera.

"esperar es tomar muerte en cuentagotas"

les ganes havien marxat. tornava a ser aquell puregós i menut. aquell de sempre. amb la càrrega de segles i cantonades d'esperes infinites. repasant els racons de la meva pell. cridant cap a dins del tot. més encara. i quina llàstima que sàpiga amb tanta certessa que aquest temps ja no tornarà. no per tu. no, no per tu. tu que m'has recordat el temps de rellotges. que he viscut l'impaciència adolescent. que he voltat cada cantonada amb l'ilussió de trobar-te. ja n'hi ha prou. bon vent. i barca nova.

santelmo

de nuevo Bonaires se clava en mi. son sus calles, recorridos cotidianos para unos pies con recuerdos. de nuevo Santelmo. sus aceras. sus adoquines en reflejo. y sigo ahí. leyendo entre líneas los comentarios porteños. mirando ojos que perdieron a que tal vez nunca se atrevieron a ganar. ciudad de pasos y derivas. de habitantes y sonámbulos. de gatos y terrazas. de gritos y consignas. de espejos y retratos. de hambre de esquinas. ah, y de silbidos en los pasos.
una ciudad que siempre me verá volver.

"els petons que millor recordo són aquells que encara no m'has donat"

i he tingut por. de nou, he tingut por. i no em sento suficient. quelcom que em falta. quelcom que s'oblida de mi i em torna a dur a aquell terreny d'indecisió i melancolia. aquell pou del que el temps m'ha curat. d'aquell del que entro i surto passejant entre instants. entre dies. de mentres l'incertessa. com un amic que et recorda a cada instant el mal que provoca la caiguda. el soc. l'entrebanc. com una mirada de preguntes al vent.
i avui torno a aquell indret. torno a imaginar-me sense tu. i no tinc força. i deixo un espai massa buit. massa. i tot és més. i jo petit. petit. menut com la ausència que deixes rera la porta. rera una porta que ja no m'imagino imaginar. si almenys tingués forces per inventar-te. pero ara no. ara no. i qui sap quan. si, qui sap quan.

omple't de tu

feia dies que la veia així. bé, el cas és que sempre l'he recordat deixant espais buits, esperant algú per omplir-los. algú suficientment. algú, potser, que no s'atrevia a picar a la porta. algú a qui ella no s'atreviria, potser, o de ben segur, a obrir mai. i el cas és que passaven els anys, i així recordo a ma germana. esperant. esperant. i de vegades recolçada a la finestra, impacient de l'anunci que la dugués ben lluny. ben lluny. i d'altres amagada rera la fantasia astuta i pueril d'un passadís de l'universitat. i jo feliç de que em descubrissis el socs i entrebancs que em venien mossegant troços de futur. així. troços d'un futur que ja és, a hores d'ara, ben llunyà.
avui t'he vist. ja sé. em diràs. però si, avui t'he vist. i el teu record em colpeja. he reviscut dolors oblidats. temps que pensava que ja no hi eren. la distància, ja saps. avui em sembla que tot va bé allà. però el que passa és que sense mirar-te als ulls l'engany és facil. si, tant facil. així que passen els dies. les hores. els minuts pesats com un maig estudiantil. com un agost decadent y en flames. i tu m'enganyes. de ben lluny. tu m'enganyes.
i et segueixo veient o imaginan-te deixant un espai buit que algú a d'omplir. un espai buit en la teva essència. un espai buit. un espai buit. un espai que clama i crida per una oportunitat. que clama i crida pel seu temps...per un temps que mai li has donat.

a Jana.

...cuida't i estimat més del compte, sempre més del compte, sobretot ara que no estic allà per donar-te una forta abraçada i un petó al front.

t'estimo.