"des de que ens han robat les paraules no podem dir més que mentides."

divendres, 30 de gener del 2015

lex

allí donde no hay leyes propias
hay leyes ajenas.

dijous, 29 de gener del 2015

ordeñadores y fábricas de humo

una vida que sea la nuestra. ni la tuya ni la mía, la nuestra. no la de nosotras dos ajenas al mundo. la nuestra. 
una vida que sepa a tallos verdes y a ese sol que se aleja las tardes de invierno. una que queme en la piel y en los labios. pero, ¿donde está?

hemos recorrido demasiados paisajes como para pensar que pudiera tener algo que ver. hemos vuelto a ellos con la intención de ser los mismos, los de antes. pero somos otros y estamos mucho más cansados. nuestros pasos pesan y nuestra agonía no sabe ni a dolor si quiera. hemos vendido humo hasta la extenuación o hasta darnos por vencidos. derrotados por nuestras propias mentiras, asfixiados por la petulancia de nuestras enormes frases solemnes, por la sobervia de nuestros discursos ya no creemos a nada ni a nadie ni a ningún que otro espejo. hemos comprado todo lo comprable y hemos vendido y ahora, ahora buscamos en los cubos de basura y los rastrojos nuevas mentiras que no suenen tanto a hueco. capaces de dejarnos seducir de nuevo, capaces de mirar hacia otros lados y dejarnos convencer, capaces de subirnos a cualquier nueva falacia con tal de que sea dicha con determinación. 

en estos tiempos de anémonas y ventanas de ordenador. somos tan viejos como lo hemos sido siempre.

dissabte, 24 de gener del 2015

és el silenci el que ens permet escoltar les coses

hi ha un silenci com de lliris tallats sobre la taula. hi ha una immensa pluja de fons marí, de pautes nues, de ventres plans i calamarsa. hi ha trocets de neu escampats per tot el llit que ens recorden que ja algun cop abans havíem passat per aquí. 

som totes fetes de petits miralls i cada mirall -cadascun d'ells- ens recorda que és fosc el ritus amb que ens llancem a la vida.diem si com si fos una obligació i els estius i a l'hora del pati correm esfereïts cap a la platja on la sorra mastegada n'és només un dels tants i tants succedanis d'aquest rèquiem asincopat i intermitent. 

és tova la medul·la que em sustenta, com un corcó de llàgrimes i vidres diminuts entre les dents. com un trocet i un altre i un altre i un altre. com tan sols un i un altre trocet. 
crec que no he deixat mai de tenir-ne tanta, de por.
i recordo quan damunt d'aquella taula jo buscava i esperava que sortissin tard o d'hora tots aquells maleïts cucs. no i si. i no i si. i si i no.
ningú -i fixeu-vos bé que dic ningú- ens va ensenyar què hi havia darrera d'aquelles taulades. i hi ha hagut tantes i tantes i tantes vegades que n'he hagut de perdre el compte. 

he contat quatre passes i n'has donades tres.

i llavors -si, si, llavors- ni jo seré tu ni tu seràs jo.
masses voltes em pregunto on no hi ets.   

diumenge, 18 de gener del 2015

bellezas

la belleza es inversamente proporcional al miedo que uno o una siente.