sotaelsmeuspeus.

" L'amor és, a voltes, un malsón del que no volem despertar..."

bé, ell ara ja sabia que allò no tornaria mai més. no així, no d'aquella manera. però ell acabava de reconèixer, al cap de tants anys de tortures gratuïtes, que allò no era pas tràgic. ans podia arribar a ser meravellós, qui ho havia de dir. la petita peça, no a la que recórrer en temps plujosos sinó, un bocí d'allò que ell encara era. un bocí d'aquella infància esvaïda. d'aquella adolescència de tremolors i angoixes i aprendre i no saber. un bocí d'aquella persona que avui es reflexa en el seu mirall i que en ell reconeixia. no era tràgic si més no. era meravellós recordar en dies de calma i saber-se equivocat i mort i renascut. amés ella encara hi era. existia en el seu nou món. i era meravellós també adonar-se'n que cada solució trobada en el transcurs dels anys i dels segles podria inventar-se en cada nova carícia, i anar-se perfeccionant de mica sobre el tacte d'una nova pell recentment descoberta. i no tornarien mai més aquells petons que no podien ser comparables per que abans mai. i no tornarien mai aquells primers i puerils intents i esbossos infinits. i no tornarien però en vindrien d'altres amb intensitats i especies i colors encara per descobrir. i qui sabia en quina cantonada. i ja no hi han princeses, ni estels, ni infinits. ara hi han errors i persones i dubtes i carícies de complicitat. i jo no vull haver d'entendre't però ho entenc i trobo en tu una petita part de mi, d'aquest pont indestructible que només saben donar les patacades. ara que el camí no ve il·luminat ni vull lluitar pel tot o el res. tanta vida buscant la feliç fortuna i sempre l'he tingut aquí, sota els meus peus.