solituds

" si t'estimes la vida prepara't per tenir por a la mort."

estem sols. i allò sonà com una condemna. com una amenaça. com un estigma del que vindrien essent segles i presons. així que calia acostumar-s'hi, fer-li front. no sé si va ser el camí més curt. no sé si em vaig equivocar o si per contra estic en el ferm de la única solució, el cas és, que no havia trobat la manera de acabar-ho de pair, amés no tenia la absoluta certesa si en el moment en que decidia avançar fermament en una direcció concreta no m'allunyava més i més de l'altre direcció i, en estricta conseqüència, acabava apostant el tot pel res. havia acceptat que jo i la meva solitud ens havíem de suportar i que hauria de fer tots els esforços per llastrar-me d'ella amb la voluptuositat d'un floc de neu. al cap i a la fi sabia del cert que no deixaria de fer fred. així que en aquestes em va sorprendre la meva primera batalla vençuda. em vaig resignar a ella i decidit la vaig encarar de front, amés, semblava fins i tot lògic que hagués d'aprendre a viure amb ella, amb aquesta part innegable de mi que bestia els meus mateixos pantalons, el meu somriure, les meves mateixes pors. i vaig començar a caminar sabent-la amb mi. sentint-la cada cop més aprop, més dintre meu. aprenent a estimar els seus petits dubtes. i els grans. besant-la al matí i agraint-li la seva inseparable companyia, si això era possible. havia d'ésser així, sinó com. i vaig aprendre a abraçar-la i a explicar-li amb els meus ulls allò que les meves mans tocaven. els gestos. la pell. aprenia de mica en mica. maldestre em feia un embolic i a voltes em preguntava i tornava a caure en el parany de si era aquesta veritablement la solució i quan això passava ella es tancava al bany fosc i passava el baldó i m'odiava una mica i m'oblidava per sempre. i jo, aquest tros de mi, la meva soledat, es quedava allà tancada i no tenia a qui dir-li, a qui estimar amb tots els mots, per qui trobar solucions i dies i certeses. i allà jo, mig de mi, d'un partit per la meitat que entenia la urgència de fer-se estimar per la part mancada. però ella no trucava a la porta demanant auxili, donant-se per vençuda. no.
me aixecat avui i l'he vist estesa, recolzada al pom i acceptant que a ella també li era mancada una mitja meitat. i jo li he preguntat. i jo li he demanat que m'expliqui. i ella m'ha mirat amb ulls plorosos demanant-me una última oportunitat. demanant-me la unitat de la solitud com a única e inamovible victòria.
i jo he marxat a fumar un cigarro al banc de la plaça. a pensar si la meva soledat és realment la part que em falta.
per que a voltes no m'ho acabo de creure.