ningú m'anava a preguntar si venía de plorar. ningú tenia perqué fixar-se en les meves parpelles recen inflamades. ningú. però jo allà em sentia com un olor recentment estrenat. feia tant, tant.
i les pors de no ser-me perfecte, de no poder ser ni una mica d'allò que m'obligava tantes voltes a ser. i no per tu. no per tu. no per a mi. i una mica menys d'hernia. i una mica menys d'aquest pes d'anys i tenebres. i mirar-te allà tant lluny. tapada per oceans i plujes i horitzons i hemisferis partits per la meitat i tot d'una.
ningú vindria avui a entendre'm. i ningú tenia perqué entendre'm. i no, es clar. i t'inventaria apunyalant-me i cremant-me els crits que tenia tant adins meu. ben a dins.
i potser tu no et mereixis això.
bé, es clar que no t'ho mereixes.
però haig de salvar-me.
haig de salvar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada