sé bé que avui no és temps per a plorar. ho sé bé. bé que ho sé.
sé bé que avui no és temps per a plorar però em resisteixo a no abandonar-me a l'antiga tentació de paraules i espurnes que plauen sobre mi i que em conviden a somiar, un altre món ben lluny d'ací. un altre món lluny d'aquesta infàmia. i sé bé que no és temps de plorar però a voltes...
hi ha sorolls terriblement deletrejats cada cop que surto al carrer i horribles boques que no comprenc i rodes i nusos i crits i asfalt. i a voltes no puc més i no trobo un racó una cafeteria un espai on poder refugiar-me sense que m'envaeixi aquesta insípida soledat que m'acompanya aquesta sensació que ningú parla el meu idioma aquesta por de que tot segueixi igual inperturbable mort.
Barcelona té carrers i pisos i milers de grues que desitgen esfondrar-se tot d'una.
i vianants
i observadors d'obres
i amants
i a voltes jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada