l'estigma de la docilitat.

sentir dolor davant de la injusticia. sentir dolor davant del dolor. davant del dolor d'una vida negada. coartada. com un espectacle de vida.
sentir el dolor, llavors no pot èsser patològic, no.
no sentir dolor davant d'aquests succesos quotidians, seure's a la cambra, observar amb asèpsia i passivitat i ulls i sabates un món que no ens pertany i que no ens causi dolor o, més aviat, que no sentim el dolor que això ens causa i que poguem repetir de manera rítmica rutinària el seguit de passos que ens condueixen al suicidi quotidià d'hores i mirades que no miren, això si que esdevé patològic.
patològic malaltís dòcil indigne.
la teràpia, el tractament, va dirigit contra aquelles a qui el dolor se'ns torna insuportable. miles de cartells ens recorden dia a dia que ballan bolybood, aprenent a dibuixar, fent macramé o com es digui i vivint la nostre vida com un parentesi i resignant-nos a la idea que res, de veritat, pot èsser canviat aprendrem a ser felices.
a la merda aquesta felicitat!
a la merda la felicitat de la ignorància de la resignació del fatalisme!
la nostra teràpia és la resistència. el ser ductils ara que els temps no són els millors. el ser irreductibles.
quan ens atrevessen amb una daga, quan ens obren en canal ens resistim al atac contra el nostre cos, no demanem dòcils i submissos: -perdona, em podries possar una mica més d'anestèssia, és que encara sento algun petit malestar...