diu coral romput.

des de que ens han robat les paraules
no dic res més que mentides.

hi ha un olor terrible de pols esmiculada. hi ha un cel que amb un tel de cotó fluix enbrutat tot ho cobreix. jo escolto en Vicent Andrés Estelles en boca de l'Ovidi. en boca d'ell. cabalgant les paraules. explotant en passions infinites. deixant-me un regust de vida i de nostalgia. tranquila. amable. no indiferent.

una noia que encara no coneixo deixarà avui la seva mirada espectant en qualsevol racó. i jo ben lluny no podré recollir-la. m'abandonaré a la idea que mai no ens trobarem.

ahir vaig anar a un concert d'Al tall. un concert ranci, ho haig de dir. no m'ho puc callar. era ranci. era molt més ranci perque esperava que no ho fos. ho sento, però no ho sent. no sent aquella passió desenfrenada per la mare terra. cada cop sóc més apàtrida tot i que estimi la meua llengua i a aquelles qui la parlen. però no tinc res a veure amb ells. ni amb ellas. vull amb tu l'alegria de viure, diu l'Ovidi, diu Estelles. de lluny, a l'altre banda de la casa. i el gat que viu amb els meus pares seu al damunt meu. buscant escalfor i esgarrepant-me.

us necessito cada cop més. cada cop més i amb més força. sem fa tot d'una imprescindible la vostra companyia. no la d'una o una altre persona, fraccionada, aïllada, sinó la de sortir al carrer i que m'ofereixis un somriure i després un altre i tenir-ne prou per viure. haig d'estimar-vos i no és una fita. ni una obligació. és una veritat que porta rossegant-me la pell segles. per sort segueixo aquí, necessitant-vos. avançant-me a l'espera.