suposo que si, malauradament torno a tenir sentit
-tu no ets culpable de que jo m'hagi enamorat de tu-
tu, tu
tu, tansols passaves per allà i que em donéssis tot allò com un regal no li dona cap tipus de raò a que jo ara vulgui més i més i més i més d'allò. va ser un regal i hauria de saber dir prou y gràcies. gràcies.
m'enrecordo baixant de l'autobús després d'unes vint mil hores de viatge. Tot és extrany quan ho veus per primer cop però encara més extrany és enrecordar-te de cóm ho veies quan no havia existit abans ara que ja va a deixar de ser part de la teva qüotidianitat.
històries repetides i repetitives. a les que torno i escapo i tornaré.
sembla que voleu convence'm de que és potser bonic estimar en minúscules o en cartró pedra perquè així podré seguir sent jo, seguir existint, si un dia em faltes per sempre. però si aquest dia arriba, jo no vull deixar de quedar-me mancat. no vull deixar de morir-me una mica. perquè sense tu sóc molt més que res, però amb tu sóc molt més que sol. i això hi ha gent que llastimossament no arribarà a sentir-ho mai i que em demanaran que els hi faci alguna explicació. i quina pena més gran. quin sacrifici.
està bé, suposo.
no cal que em diguis perquè ho fas ni que ho entengui. està bé, suposo. no tornaràs.
voldria poder seguir repassant dies i nits i budells però tinc són i me n'alegro de que el fum ja no hagi d'intoxicar-me per quedar-me fregit al llit de casa meva.
-tu no ets culpable de que jo m'hagi enamorat de tu-
tu, tu
tu, tansols passaves per allà i que em donéssis tot allò com un regal no li dona cap tipus de raò a que jo ara vulgui més i més i més i més d'allò. va ser un regal i hauria de saber dir prou y gràcies. gràcies.
m'enrecordo baixant de l'autobús després d'unes vint mil hores de viatge. Tot és extrany quan ho veus per primer cop però encara més extrany és enrecordar-te de cóm ho veies quan no havia existit abans ara que ja va a deixar de ser part de la teva qüotidianitat.
històries repetides i repetitives. a les que torno i escapo i tornaré.
sembla que voleu convence'm de que és potser bonic estimar en minúscules o en cartró pedra perquè així podré seguir sent jo, seguir existint, si un dia em faltes per sempre. però si aquest dia arriba, jo no vull deixar de quedar-me mancat. no vull deixar de morir-me una mica. perquè sense tu sóc molt més que res, però amb tu sóc molt més que sol. i això hi ha gent que llastimossament no arribarà a sentir-ho mai i que em demanaran que els hi faci alguna explicació. i quina pena més gran. quin sacrifici.
està bé, suposo.
no cal que em diguis perquè ho fas ni que ho entengui. està bé, suposo. no tornaràs.
voldria poder seguir repassant dies i nits i budells però tinc són i me n'alegro de que el fum ja no hagi d'intoxicar-me per quedar-me fregit al llit de casa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada