"des de que ens han robat les paraules no podem dir més que mentides."

dissabte, 24 de gener del 2015

és el silenci el que ens permet escoltar les coses

hi ha un silenci com de lliris tallats sobre la taula. hi ha una immensa pluja de fons marí, de pautes nues, de ventres plans i calamarsa. hi ha trocets de neu escampats per tot el llit que ens recorden que ja algun cop abans havíem passat per aquí. 

som totes fetes de petits miralls i cada mirall -cadascun d'ells- ens recorda que és fosc el ritus amb que ens llancem a la vida.diem si com si fos una obligació i els estius i a l'hora del pati correm esfereïts cap a la platja on la sorra mastegada n'és només un dels tants i tants succedanis d'aquest rèquiem asincopat i intermitent. 

és tova la medul·la que em sustenta, com un corcó de llàgrimes i vidres diminuts entre les dents. com un trocet i un altre i un altre i un altre. com tan sols un i un altre trocet. 
crec que no he deixat mai de tenir-ne tanta, de por.
i recordo quan damunt d'aquella taula jo buscava i esperava que sortissin tard o d'hora tots aquells maleïts cucs. no i si. i no i si. i si i no.
ningú -i fixeu-vos bé que dic ningú- ens va ensenyar què hi havia darrera d'aquelles taulades. i hi ha hagut tantes i tantes i tantes vegades que n'he hagut de perdre el compte. 

he contat quatre passes i n'has donades tres.

i llavors -si, si, llavors- ni jo seré tu ni tu seràs jo.
masses voltes em pregunto on no hi ets.