No dubtem de les vostres bones intencions. Pensem que d’entrada, no desitjeu fer-nos mal. Però el cas és que ens el feu. Si, ens en feu; i molt.
No mossegareu mai la mà de l’amo que us dona de menjar i, en un procés de racionalització irracional, acabareu assimilant les vostres contradiccions perquè el que prima, ja ho sabem, és arribar a final de mes. Si, sabem del cert que “salvant” a les pobres excloses, i mostrant-los quin és el camí cap a la felicitat (que, per cert, encara no heu descobert), us sentireu molt millor que en qualsevol altre feina menys filantròpica.
No sigueu tan dèspotes, al cap i a la fi, no sabeu el que és millor per nosaltres, sabeu el que és millor per vosaltres.
La nostre paraula és la de la delinqüent, la de la boja, la de “l’infant perdut”, la de la “persona amb problemes amb les drogues”, la de l’educant: la d’aquell a qui ningú escolta més que quan no intenta ser comprés per la majoria consensuada i, explotant de ràbia, decideix cremar amb allò que la condemna. La vostre paraula és la del funcionari, en definitiva, la de l’Estat. La del Poder. La de la Veritat.
No ens tranquil·litzeu amb tranquil·litzants, la nostra intranquil·litat no és patològica. És el fruit d’allò que reproduïu constantment. És el fruit d’unes relacions humanes que ens condemnen a la soledat més absoluta. A la impermeabilitat. A la mort en vida. No estem malaltes, estem fartes.
No ens salveu, o us sumeu amb nosaltres sent part de nosaltres o us quedeu a les vostres poltrones de funcionariat observant com la vida, el conflicte, s’apareix enfront dels vostres ulls tement per la pèrdua dels vostres privilegis. Ja sabem que després fareu articles i tertúlies explicant perquè fem allò que fem; ja ho sabem, no tenim paraules.
No podeu dir que no sabeu el que pensem. Per molt que cridem no ens entendreu si no voleu escoltar-nos.
Esteu avisades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada