ho recordo així i avui no serà diferent. no, no ho serà pas.
un carrer ample i al fons una entrada de metro que s'ha menjat el ciment. i mig hora o tres quarts més tard tu. i jo esperava impacient i maleint-te però era tanta la il·lusió que em feia veure't arribar i que les meves pitjors sospites no es complissin que finalment t'abraçava i ens quedàvem immòbils en qualsevol racó. va ser un temps amable i dens que a voltes em suïcidava i a voltes em convidava a l'alegria. un temps en el que em deixava convèncer per el teu somriure i en el que oblidava un o dos minuts al dia la ferida terrible, la temuda, que portava insuportablement i que no volia aprendre a suportar. era el temps en que guinardó era un petit espai cobert. una petita salvació i un recordatori de racons pintades policia i algun carreró que encara mai havia descobert. i jo pujava el carrer de casa teva. un carrer que semblava anaven a patinar-te, en un moment o altre, les sabates. i tu em mostraves fotos i dibuixos. i cançons i poemes i deixaves de tenir vergonya per un instant i fins i tot t'agradaven els teus pits per un moment.
jo era petit llavors. petit i a l'hora ho recordo com un capítol d'alguna pel·lícula que vaig veure fa temps. em pregunto si rera aquella finestra encara deu quedar aquell bocí de verd desordenat; a Barcelona costa tant. tu te'n vas anar lluny un o deu dies, potser més i quan vas tornar no vas tornar. el teu cabell no era el mateix i jo m'havia de resignar a la forca a veure't de lluny i Barcelona i guinardó van ser una altre cop la mateixa. la mateixa merda. i jo tornava a passejar oblidant racons i noctàmbul i amb desesperació relegava els carrers al lloc on li pertocaven. i buscava futurs i classes i presents on deixar de buscar-te.
Barcelona era terrible quan un esta sol.
un carrer ample i al fons una entrada de metro que s'ha menjat el ciment. i mig hora o tres quarts més tard tu. i jo esperava impacient i maleint-te però era tanta la il·lusió que em feia veure't arribar i que les meves pitjors sospites no es complissin que finalment t'abraçava i ens quedàvem immòbils en qualsevol racó. va ser un temps amable i dens que a voltes em suïcidava i a voltes em convidava a l'alegria. un temps en el que em deixava convèncer per el teu somriure i en el que oblidava un o dos minuts al dia la ferida terrible, la temuda, que portava insuportablement i que no volia aprendre a suportar. era el temps en que guinardó era un petit espai cobert. una petita salvació i un recordatori de racons pintades policia i algun carreró que encara mai havia descobert. i jo pujava el carrer de casa teva. un carrer que semblava anaven a patinar-te, en un moment o altre, les sabates. i tu em mostraves fotos i dibuixos. i cançons i poemes i deixaves de tenir vergonya per un instant i fins i tot t'agradaven els teus pits per un moment.
jo era petit llavors. petit i a l'hora ho recordo com un capítol d'alguna pel·lícula que vaig veure fa temps. em pregunto si rera aquella finestra encara deu quedar aquell bocí de verd desordenat; a Barcelona costa tant. tu te'n vas anar lluny un o deu dies, potser més i quan vas tornar no vas tornar. el teu cabell no era el mateix i jo m'havia de resignar a la forca a veure't de lluny i Barcelona i guinardó van ser una altre cop la mateixa. la mateixa merda. i jo tornava a passejar oblidant racons i noctàmbul i amb desesperació relegava els carrers al lloc on li pertocaven. i buscava futurs i classes i presents on deixar de buscar-te.
Barcelona era terrible quan un esta sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada